Cantàbria infinita

Dissabte 07/08/2021

Eixim puntuals a les set del matí des de Vinalesa per a fer el nostre viatge estiuenc a la “Cantàbria infinita”. Després d’un llarg viatge de 10 hores, necessitem estirar un poc les cames. Per això fem una primera passejada pel sorprenent Monument Natural de les Sequoies del Monte Cabezo. Es tracta d’un xicotet bosc de gegants situat al terme de Cabezón de la Sal, que té una extensió de 2,5 hectàrees i compta amb uns 850 exemplars d’una alçada mitjana de 40 metres. La història d’aquest bosc d’arbres originaris de Califòrnia es remunta als anys quaranta del segle XX on la política forestal vigent en aquest moment, volia reduir al mínim les importacions de fusta, i per aquest motiu feren plantacions d’espècies foranes més adaptades a les necessitats de produccióindustrial de l’època.

El bosc de sequoies Cabezón de la Sal ofereix un plaent passeig on el silenci, la llum i l’ambient que creen aquests gegants, té alguna cosa de “màgic”. La verticalitat de les sequoies empetiteix i obliga a mirar cap amunt, amb sorpresos ulls, buscant un cel que sembla que se’ns escapa entre les frondoses copes. Llàstima que la massificació li lleve, a aquest paisatge únic, part del seu encant.

Aquesta primera ruta ens rep amb un fanguer important sobre el qual fem vertaders equilibris per no acabar arrebossats com una croqueta. Acabem la ruta amb les sabatilles tot enfangades, encara sort que José Manuel, el xòfer, és comprensiu i ens deixa pujar al bus sense cap problema.
La seguent parada la fem a Ruente, topònim que vol dir font. Poble d’abats en els seus orígens, encara conserva el seu barri de Monestir com a reminiscència de la consolidació del nucli que sorgeix al recer del monestir de Santa Maria en època medieval.

Però si per alguna cosa és coneguda Ruente és per la seua Fuentona, una font de gran cabal, més bé el naixement d’un xicotet riu. Aquesta font raja aigua de continu i a vegades s’asseca sobtadament i l’aigua deixa de fluir durant uns minuts o algunes hores, per a després recuperar el seu cabal. Això és pel fet que existeix un sifó subterrani que a vegades s’omple d’aire, bloquejant la sortida d’aigua fins que tot l’aire és expulsat, moment en el qual la font torna a rajar. També hi ha qui atribueix aquest efecte a la Anjana, una espècie de fada bona de la mitologia càntabra, a qui se li atorga el poder de bloquejar la sortida d’aigua.

Fem una passejada curta pel poble sota la pluja, i anem descobrint una esplendor barroca a través dels seus palaus i cases pairals. Finalitzem la visita creuant el pont medieval de nou ulls sobre el riu de la Fuentona, que en el seu moment va facilitar el trànsit del Camí Reial que recorria tota la vall de Cabuérniga.

A les 19:30 h. ens instal·lem a la posada de Renedo (Vall de Cabuérniga). Aquest allotjament rural serà el nostre centre d’operacions per a descobrir els bells racons de la “Cantàbria infinita”.

Diumenge 08/08/2021

Un dels motius pels quals en Xafant Talons vam decidir fer aquest viatge a Cantàbria, va ser gràcies a la insistència del nostre benvolgut José Francisco “El Roget”. Ell vivia a Santander, i en les nostres llargues converses telefòniques em parlava meravelles de les possibilitats excursionistes d’aquestes terres. Per tant aquest xicotet diari és un homenatge al nostre entusiasta amic.
Mentre des de València ens arriben notícies d’una forta ponentada que puja els termòmetres fins als 40 graus, a la Vall de Cabuérniga comença el dia en poc més de 10 graus. Per a l’inici de la ruta d’avui fem un xicotet desplaçament en bus a Las Campas de Ucieda, una àrea d’esbarjo molt ben condicionada per a fer pícnic i amb un bar inclòs. L’excursió de hui s’anomena la “Ruta dels Ponts” i transcorre íntegrament pel Parc Natural Saja-Besaya creat el 2 de maig de 1988. Enclavat entre els rius Saja i Besaya aquest Parc Natural és el de major extensió de la Comunitat Autònoma, ocupant una superfície de 24.500 ha.

En la primera pujada entrem de seguida en calor. Hi ha una gran humitat ambiental i el terreny està molt fangós. Caminem sota un bosc format per espècies caducifòlies com el faig i el roure, acompanyades per castanyers, freixes, aurons, avellaners, grévols… De tant en tant, trobem clarianes que ens permeten albirar tota aquesta densa massa forestal. Xicotets ponts de fusta en estat molt precari ens permeten creuar els rierols que baixen cap a la vall. En arribar a un arbre monumental anomenat el “roure tombat”, que ens serveix per a fer la sessió de “fotocol”, fem la parada per a esmorzar. De vegades es fa difícil seguir la senda i a la vegada gaudir de l’exuberant vegetació, ja que el fangar ens ho impedeix. Les diferents tonalitats de verd s’estenen per tot arreu. La fageda, amb alguns exemplars gegantins, es troba en tota la seua esplendor, i de seguida em ve al cap la poesia d’en Joan Maragall quan diu:

…El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietut:
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d’aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i de la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Els darrers quilòmetres els realitzem per una pista en molt bon estat fins arribar de nou a Las Campas de Ucieda. Finalitzem la ruta després de 15 km i amb la sensació d’haver recorregut un dels boscos més bells que mai hàgim vist.

Una errada en els càlculs de temps i la dificultat de l’excursió produïda pel fang, ha suposat que la següent visita del dia fos un poc accelerada. El nostre xòfer a posat el mode “Fittipaldi” i hem arribat in extremis a la Cova el Soplao. A més del valor geològic, la cova conserva un excepcional patrimoni d’arqueologia industrial derivat de l’explotació de zinc i plom que, des de mitjan segle XIX i fins a finals dels anys 70, va estar activa en la Serra d’Arnero.
Una recreació de tren miner, que per cert no funcionava, ens haguera dut a través de la galeria minera de la Isidra, fins a una estació interior. A partir d’aquí, hem realitzat el circuit a peu per diverses galeries i sales: La Grossa, Els Fantasmes, Sentinelles, Òpera, etc.
En el seu interior alberga una inusual diversitat d’estructures caracteritzada per la seua bellesa i abundància. Les seues formacions més impressionants, que són les que la converteixen en una “Cavitat Única”, són les anomenades ‘excèntriques’ i entapissen sòls, sostres i parets al llarg del recorregut. Les excèntriques, junt amb a les capritxoses formes que adopten estalactites, estalagmites, columnes, etc. fan d’aquest recorregut una apassionant immersió en el món subterrani.

Després d’aquesta visita que encaridament us recomanem, fem l’última parada del dia visitant un dels pobles més bonics d’Espanya: Carmona. Els seus caserius són de pedra, amb teulades de dos aiguavessos de color vermell, solanes de fusta adornades amb flors i façanes en la seua majoria blasonades. Els carrerons de Carmona romanen encara harmoniosament empedrats. L’edifici més representatiu d’aquesta bella localitat de l’interior de Cantàbria és el palau dels Rubín de Celis, avui parador, regentat pel govern regional.
Finalitzem un dia molt intens amb un sopar contundent. Cal agafar forces per a demà.

Dilluns 09/08/2021

Despertem a la posada amb un dia radiant. Hui ens dirigim cap a Mortera per a fer la Costa Quebrada. Aquesta franja litoral entre Santander i Cuchía de vint quilòmetres, és una successió de formes variades com a resultat del treball de milions d’anys, forjat per moviments tectònics, sediments i cops d’una mar que ha anat esculpint esmolats penya-segats, immensos arenals, precioses cales, dunes, arcs i grans farallons.

La ruta comença en una fàcil pujada al cim de La Picota (240 m), un excel·lent mirador des d’on s’albira el preciós meandre de la ria de Mogro, que forma un estuari entre els pobles de Miengo i Piélagos, on el riu Pas desemboca al mar Cantàbric. Fem una foto de grup i comencem la baixada per a endinsar-nos en el parc Natural de les Dunes de Liencres que està format per una gran extensió de bosc de pi marítim, un sistema dunar i dues platges enormes de gran bellesa: Valdearenas i Canallave. El pas per l’interior del bosc ens recorda molt a la devesa del Saler. Avancem més lent perquè ens estaquem a la sorra. La platja és immensa. Tenim sort i la trobem en baixamar. Alguns trams amb aigua ens barren el pas i ens toca descalçar-nos. Els accessos a les platges estan abarrotats de cotxes, però les grans dimensions d’aquests arenals permet caminar tranquil·lament respectant les distàncies de seguretat.

Esmorzem a la platja de Canallave i després seguim la Costa Quebrada en direcció est. Ara a vista d’ocell, tenim una perspectiva diferent, més bella si cap. Les diferents tonalitats dels blaus de la mar, contrastem amb el verd dels prats i el gris de les capritxoses formacions rocoses. La senda s’engalana d’extenses catifes de bruc florit. Un seguit de xicotetes cales protegides dels violents embats del mar per estructures pètries inversemblants, fan les delícies dels pocs banyistes que s’atreveixen a tastar les fredes aigües del Cantàbric. Així arribem a la platja d’Arnía, on donem per finalitzada la ruta per la Costa Quebrada, una autèntica meravella geològica que representa l’eterna lluita entre la mar i la terra. Aquesta serà una d’aquestes rutes que de segur quedarà per sempre a les nostres retines.

A les 16:30 h fem la visita vespertina a Santillana del Mar, que és sens dubte, el centre d’interés històric i artístic de Cantàbria, i una de les localitats més visitades. Des dels primers assentaments coneguts, La Cova d’Altamira, fins a l’actualitat, aquesta vila compta amb un formidable patrimoni presidit per la joia del romànic a Cantàbria “La Col·legiata de Santa Juliana” i present a les cases, en els palaus i en els escuts dels seus nobles propietaris, respirant el visitant en cada racó trossos d’història que ens fan imaginar una Santillana prehistòrica, medieval, renaixentista, barroca, moderna i actual.

Aquesta vila medieval és considerada com un dels pobles més bonics d’Espanya. D’ella es diu que ni és santa, ni és “llana”, ni té mar. Però és preciosa.
Entre carrers empedrats, descobrint cases amb bigues i balcons de fusta, palaus renaixentistes i barrocs, cases senyorials i torres gòtiques. Finalitzem la visita al supermercat per abastir-nos de menjar per a l’excursió de demà.
A les 21:00 h puntuals com un clau, seiem a la taula per a atipar-nos fins a les orelles. Sembla que a Cantàbria no tenen mesura amb el menjar.

Dimarts 10/08/2021

Estem a l’equador del viatge i hui toca endinsar-nos a la Cantàbria profunda, al món rural, a l’essència en definitiva de la Tierruca, com així la denominen afectivament els càntabres.
Fem camí cap a la comarca de Los Valles Pasiegos, concretament a la localitat de Vega de Pas, on iniciem la ruta dels ponts i cascades dels rius Yera i l’Aján. El recorregut discorre entre assagadors de pedra seca i una varietat infinita de prats verds on pastura el bestiar del qual s’obtén l’excel·lent llet per a l’elaboració dels sobaos i la quesada pasiega, símbol de la rebosteria càntabra.

Anem remuntant el riu Aján que forma un exuberant bosc de galeria. Seductors ponts de pedra treuen el cap a la senda, així com cascades i gorgs d’aigües tant fredes com cristal·lines que suposen un paradís per als amants del barranquisme. Quan algun clar del bosc ens ho permet, veiem el característic paisatge pasiego amb multitud de cabanyes disperses, que ocupen els vessants de les muntanyes sense conformar “pobles” pròpiament dits. Aquesta organització de l’espai respon a la tradicional vocació ramadera d’aquestes valls, on es realitzava la “muda”: les famílies es movien de cabanya en cabanya segons la disponibilitat de pastures per al seu bestiar.

Quan s’acabava la pastura per a les vaques, era necessari penjar estris i xiquets de l’ase, i mudar-se a una nova finca situada vall a baix, o bé, en els prats d’altura durant els mesos d’estiu. Les cabanyes que apareixen al nostre pas es troben cuidades i dedicades en la seua majoria a un turisme rural que suposa l’actual motor econòmic de la vall. Molt poques es troben habitades.
Al punt més alt de l’excursió arribem al túnel de l’Enganya. Aquest llarg túnel ferroviari de 6976 metres de longitud, apte per a albergar doble via, mai va arribar a ser utilitzat, i es localitza entre les províncies de Cantàbria i Burgos. Va ser construït per a facilitar el recorregut del Ferrocarril Santander-Mediterrani, que no va arribar a ser posat en funcionament.
En la seua construcció, que va suposar més de vint anys de treballs, es van ocupar més de 300 persones, molts d’ells represaliats del franquisme que van complir la seua pena treballant en la seua perforació. L’ampla plataforma del tren ens condueix a través d’unes ruïnes sense ànima, com les restes que deixen totes les dictadures. Són els habitatges dels presos que van construir el túnel de l’Enganya. A partir de l’antiga estació de Yera, comença un continu i còmode descens per riu que ens portarà directament a Vega de Pas.
Entrem al poble i fem una parada per a comprar els productes típics de la vall: Quesada i Sobaos Pasiegos. El venedor és el més clar prototip dels pasiegos. Posseeix una personalitat molt singular, basada en una enorme vinculació amb la seva terra. És individualista, desconfiat i bon comerciant, però amb mala llet (amb el bona que està la llet càntabra).
Dinem seguts a uns bancs sota els balcons de les cases, per a després fer un tomb xicotet pel poble i a continuació marxem cap a Comillas per a fer la visita turística del dia.
Comillas enarbora el modernisme com a bandera, amb obres de Gaudí, Joan Martorell o Lluís Domènech i Montaner, però cal no oblidar el seu ric patrimoni d’altres èpoques i estils, com la Torre de la Vega, el seu minúscul port balener, els seus palaus o els seus jardins.

El que més sorpren de Comillas és el Capritx de Gaudí. Estem davant una de les obres més alegres, originals i capritxoses (d’ací, en part, el seu nom) del geni de Reus. Gaudí era jove i la seua imaginació estava àvida de desplegar les seues idees, de portar a la realitat les bogeries amb les quals havia anat traçant les línies bàsiques del seu Modernisme. Va arribar a Comillas per a ser l’ajudant de Joan Martorell, el pioner d’aquest estil a Espanya, en la construcció de l’imponent palau de Sobrellano. L’amo d’aquest palau va voler fer-se un xalet exòtic al costat i va contactar amb el deixeble avantatjat de Martorell. I Gaudí va respondre, i de quina manera, produint una de les seues obres més creatives.
Acaba el dia boirós i en arribar a la posada es posem a jamar (menjar a l’argot càntabre) com si no hi hagués un demà. Vaja quina manera de jamar!

Dimecres 11/08/2021

Hui estic content perquè tenim descans. El xòfer ha de fer una parada obligatòria de 24 h i en principi no hi ha cap ruta prevista. Quan semblava que anava a “fer el manta” tot el dia, se m’ocorre la genial idea d’improvisar una ruta que acabe a la mateixa posada on ens allotgem.
La meitat del grup decideix fer turisme pels voltants de Cabezón de la Sal a través de la Senda Fluvial del Minchón, una agradable i bonica passejada entre Ontoria i Carrejo que acompanya al riu Saja. La resta hem marxat a Bárcena Mayor (el divendres ja us parlaré amb més detall d’aquest poble), un poc a l’aventura, ja que l’itinerari que m’he descarregat al GPS el desconeixia. Peguem una volteta per aquest preciós poble, que a aquestes hores està pràcticament desèrtic i en creuar el pont sobre el riu Argonza comencem la “Ruta dels Foramontanos”. Aquesta simbolitza un fet transcendental en la història d’Espanya relacionat amb el període de la reconquesta. Aquest camí recorre una part del trajecte utilitzat a partir del segle IX per les gents que van venir a refugiar-se en aquesta zona de la invasió musulmana, per a posteriorment tornar travessant les muntanyes a repoblar les terres castellanes. Va ser precisament aquest fet el que va servir per a encunyar el terme “foramontano” (fora de les muntanyes) en referència a les gents que van sortir de Malacoria, actual Mazcuerras, i van usar aquesta via de comunicació per a traspassar la divisòria de la Serralada Cantàbrica fins a ocupar l’altiplà castellà.
Conegut popularment com a “Camí Reial”, durant molts segles aquest recorregut ha estat vinculat, fins a la construcció de l’actual carretera pel fons de la vall, al tràfec i comerç per homes i animals en els seus viatges des de la costa cap a l’interior i viceversa.

Els primers nou quilòmetres entre Bárcena Mayor i Los Tojos són una meravella. Un bosc caducifoli de roures, fajos i castanyers monumentals ens donen la benvinguda. Aquest bosc màgic ens acompanya fins a Los Tojos. Per les terres d’aquest poble, es diu que va passar l’emperador Carles I camí de Castella al seu retorn de Flandes. La gent aguaita per les finestres i els balcons i ens observen sorpresos. No deuen passar molts senderistes pels seus carrers. En aquesta localitat es mantenen vives múltiples tradicions artesanes, entre les quals destaquen sobretot els treballs en fusta. Ho hem pogut comprovar només arribar al carrer principal, on trobem una tendeta abarrotada d’utensilis de cuina i eines per al camp fetes de fusta amb molta cura per un simpàtic tojorino, que ens ha fet una demostració del funcionament d’una joguina que feien servir quan eren xiquets.

Esmorzem a Los Tojos i després del café a la terrassa panoràmica d’un restaurant seguim la ruta. Fidels a l’itinerari que portàvem al GPS no haguérem imaginat mai la sorpresa que anàvem a trobar. Sortegem un recinte tancat entre un merder de fang i caguerada de vaca, que ja pintava malament. La senda es desdibuixa i es fa menys evident. Ni rastre de les clares marques que ens havien acompanyat fins ara. En arribar a una lloma amb uns vessants molt empinats ens adonem que hem perdut el camí. Estem estacats en una densa espècie d’argelagues (anomenades ací precisament tojos) que ens fan xixines les cames. Per sort la meua amiga Paqui, la nena, amb una vista de linx descobreix en la llunyania el sender. Confirmem que anem pel bon camí perquè trobem cintes i marques de la cursa dels “10.000 del Soplao” que en alguna ocasió va transcórrer per aquesta senda. Quan ja pensem que estem salvats i anem pel camí bo, aquest es converteix en una trampa de “tojos”, esbarzers i falgueres gegantines. Un autèntic infern! Després de quasi 2 hores lluitant contra la vegetació, per fi eixim d’aquesta maleïda “selva” i trobem el desitjat riu. Creuar-lo ens ha fet gust de glòria, ja que ens ha refrescat les malparades cames.

A partir d’ací el recorregut ha sigut un passeig en barca. Un camí ample i sense cap obstacle ens permet pujar a Correpoco i després a bon ritme hem finalitzat la caminada a les portes de la posada. A la terrassa del bar on dinem, ens han rebut els simpàtics cambrers, i fem una ronda de cerveses per a celebrar la conclusió d’una autèntica jornada d’aventura.

Dijous 12/08/2021

En els viatges de Xafant Talons intentem sempre buscar un equilibri entre l’activitat física de les rutes senderistes i la cultural amb les visites a pobles o ciutats. I per això, hui anem a la “Capi”. Santander és coneguda com una de les ciutats més elegants i belles de la costa nord d’Espanya. És una ciutat per a sentir-se a casa, relaxar-se i gaudir descobrint tot el seu atractiu, la seua bellesa natural, la seua extraordinària gastronomia, la qualitat humana dels santanderins i la seua vibrant vida cultural.
És una ciutat que combina un entorn urbà amb l’essencial de Cantàbria: platges, paisatge, naturalesa, gastronomia i cultura. El visitant troba a Santander moltes ciutats en una: l’antiga i la moderna, la tradicional i la cosmopolita.

La ciutat s’ordena entorn d’un gran port natural, utilitzat des d’abans de l’imperi romà. L’entorn paisatgístic és privilegiat, amb amplis espais verds i platges, destacant la zona de Mataleñas, El Sardinero i La Magdalena, on va tenir la seua residència estival Alfons XIII.

La ruta l’iniciem al cap Major. Encaixat entre penya-segats, ho corona un far inaugurat en 1839. Hui alberga un museu dedicat a aquestes construccions. Les vistes que es tenen des del seu emplaçament són esplèndides. Allí mateix, agafem una senda costanera que ens durà al llarg de 10 km a visitar els punts més interessants de la ciutat càntabra. Entre el cap Major i el menor trobem la cala de Mataleñas, protegida del vent i rodejada d’un entorn privilegiat. El passeig continua al voltant del camp de golf i el parc de Mataleñas, un jardí molt ben cuidat que ens ha servit per a fer el pícnic d’esmorzar.

Arribem a l’arxifamosa platja del Sardinero on comencem a veure multitud de gent caminant per vora mar i pel cuidat passeig marítim. A l’altra banda de l’avinguda destaca un majestuós edifici blanc, és el Gran Casino que es va construir en 1915, en un promontori amb àmplies vistes sobre el Cantàbric, per a donar cabuda als primers estiuejants del país.

Per l’Avinguda Reina Victòria entrem al recinte de la península de la Magdalena. La capital de Cantàbria adopta la seua fisonomia més mundana en aquest istme. Amb una extensió de 28 hectàrees, deu el seu nom a l’ermita que s’erigia en el que antany era un alzinar. La península va ser regalada al rei Alfons XIII i sobre ella es va construir, entre 1908 i 1912, el palau de la Magdalena, d’estil britànic. Avui és la seu de la Universitat Internacional d’Estiu, els estudiants del qual s’allotgen en les que eren les Cavalleries Reals, situades als seus peus, al costat de la platja. Vorejant la península també hi ha un xicotet zoo i el Museu de l’Home i la Mar, que acull a l’aire lliure tres vaixells que són rèpliques dels empleats per Orellana en el descobriment de l’Amazones.
En arribar al Puerto Chico comença a ploure. Allí trobem les simpàtiques escultures dels Raqueros, dedicat a aquells xiquets que bussejaven en els molls fins a trobar les monedes que els llançaven els turistes des dels vaixells. En aquest punt donem temps per a dinar i visitar la resta de la ciutat. Nosaltres hem anat a fer-nos unes tapes de rabes i rejos (potes de calamar arrebossades) que estaven excel·lents. Després hem fet un recorregut pel centre històric visitant els monuments més representatius, com el Banc de Santander, l’ajuntament, la plaça Porticada, el mercat, correus, la catedral i el passeig Pereda. A continuació hem descobert el jardí vertical més gran d’Europa (32 metres de llarg per 17 d’alt) situat a l’antic tabacaire reconvertit hui en centre cívic. Hem finalitzat la visita a l’impressionant Centre Botín, edifici d’art dissenyat per Renzo Piano. Està situat en un lloc privilegiat de Santander, on l’arquitecte italià aconsegueix integrar el centre de la ciutat i els històrics jardins de Pereda amb la seua badia. Amb la imatge d’aquest sorprenent edifici obert al mar donem per finalitzada aquesta interessant jornada.

Divendres 13/08/2021

Històricament, els ramaders de Cabuérniga pujaven el bestiar a les pastures d’altura, lloc on passaven la primavera i l’estiu. Un d’eixos llocs s’anomena Ozcaba, molt a prop del port de Palombera on comencem l’última excursió de la vall del Saja.
Després de pujar amb l’autobús per una carretera idíl·lica, d’eixes d’anunci de cotxes, arribem als prats on campen lliurement cavalls i vaques. Comencem la baixada per un dels antics camins que unia Cantàbria i l’altiplà de Castella. El ramat ens observa passiu, sense immutar-se. A mesura que descendim, veiem els canvis de vegetació; dels prats d’herba fresca, passem als boscos de faig i rodals de grévols, després pins i finalment bosc mixt on es barregen roures, castanyers, freixes, bedolls i avellaners.

Entre trams de camí empedrat arribem a la Venta Mobejo lloc de gran importància comercial perquè era el punt des d’on es feien l’anomenada “ruptura de càrrega” o separació de la mercaderia per a distribuir-la a diferents punts, i l’intercanvi de la mateixa entre els comerciants “campurrianos” i muntanyesos.
Fem una breu parada a l’ermita del Carme i a les 12:30 h creuen el pont sobre el riu Argoza per a finalitzar la ruta a Bárcena Mayor. Aquest poble amb poc més de 80 habitants i enclavat en el cor del Parc Natural Saja – Besaya, va estar declarat Conjunt Històric Artístic en 1979 i pertany a l’Associació dels Pobles més Bonics d’Espanya.

Bárcena Mayor representa una de les poblacions muntanyeses d’excepcional valor etnogràfic per la seua tipologia i conservació. S’organitza en un únic barri format per dos carrers, al nord El Carreró i al sud el carrer Llarg, unides entre si per un entramat de corrals, carrerons i fileres de cases orientades al sud-est típic del llogaret muntanyés. En la seua majoria, són cases dels segles XVII-XVIII; en un mateix espai, podem veure l’evolució de la casa popular i la seua adaptació segons les necessitats i el terreny sobre el qual es construesca. Així trobem exemples com: la casona muntanyesa, amb arcs de mig punt que donen pas a una porxada en la seua part baixa i la solana, en la primera planta; Casa amb cassetó, cases bessones, cases amb tancaments parcials en la solana, cases planes transformades en dues altures, solana-pont, casa amb solana a la cantonada… La seua organització de cases en filera juntament amb el treball en fusta de les bigues i balconades és de gran interés.

El colofó final ha sigut el dinar a un restaurant del poble on hem gaudit de la gastronomia local amb la degustació del plat estrella de la vall: “El cocido montañes”.

Amb un menjar tan opulent, calia en primer lloc reposar i en segon lloc fer una altra caminada per a rebaixar pes. Fem una migdiada a la posada i a la vesprada s’apropem a Barcenillas, conegut com el poble de les casones. El seu origen es relaciona amb l’existència del camí que travessava la vall per a buscar la sortida cap a terres castellanes: la Ruta dels Foramontanos, que allà pel segle XVI passarà a denominar-se Camí ral. Però l’eclosió de Barcenillas, igual que la majoria dels nuclis de l’entorn, es produeix durant els segles XVII i XVIII, coincidint amb l’arribada de capitals dels emigrants a Amèrica i la diversificació agrícola i ramadera que va suposar la introducció dels cultius procedents d’allí, com el blat de moro, els fessols i la creïlla, que necessitaven terres fèrtils amb abundant aigua en els seus voltants per al seu desenvolupament.
En la volteta per Barcenillas anem descobrint a través dels seus palaus i cases, la seua esplendor barroca. La ruta vespertina ha consistit en una excursió de 8 km al bonic racó de les cascades de Lamiña.

Dissabte 14/08/2021

Ens acomiadem a les 8:45 h de Cabuérniga amb la frescor de cada matí; com el trobarem a faltar a València! En poc més d’una hora estem fent l’última de les rutes d’aquest viatge per Cantàbria: el Far del Cavall de Santoña.
Comença l’excursió per les costeres del Salticón en la muntanya Buciero. Les fortes rampes i la humitat ens fa suar de valent. El bosc forma un túnel de vegetació espessa amb carrasques i llorers, sembla que estem a un bosc de laurisilva d’alguna illa de l’atlàntic.

La part més espectacular de la ruta és la baixada al far, amb més de 700 empinadíssims esglaons. El Far del Cavall té un petit secret darrere de les seues escales. Aquest accés per terra va ser construït pels presos del Centre Penitenciari el Dueso en el segle XIX. Un ardu treball que avui ens permet gaudir d’aquest bell racó càntabre. El far va estar actiu des de l’any 1863 fins a 1993. Avui dia està conquistat per diumengers i senderistes que pugen i baixen per aquesta llarga escalinata com si d’una romeria es tractés. Van ser de nou els presos del pròxim penal els que van condicionar en 2013 el camí, el qual es trobava bastant abandonat i conquistat per la naturalesa.

Baixem en molta precaució agafats a un passamà metàl·lic que ajuda a evitar una fatal caiguda. Ja en el far, trobem molta gent, la majoria jóvens que s’han acostat al far per a tirar-se des dels penya-segats a la mar. Fem foto de grup i tornem a pujar. Baixar ha estat fàcil, però la pujada se’ns ha ennuegat a més d’un. De tant en tant cal agafar aire i continuar de nou. Ja per camí més fàcil hem baixat fins al passeig del port de Santoña on hem dinat.

Santoña és un municipi de profunda vocació marinera. La seua història i les seues gents han estat sempre lligades a la mar i a insignes mariners. L’exemple més significatiu és sens dubte Juan de la Cosa, cartògraf fonamental en el descobriment d’Amèrica i gran coneixedor dels temes mariners, com va deixar plasmat en la seua carta marina, una peça fonamental per a l’estudi de la cartografia de l’època. Santoña és considerada també com el lloc on es va construir la caravel·la “Santa María”.
En l’actualitat, Santoña és el primer port conserver del Cantàbric i posseeix el rècord mundial de pesca. La seua indústria es basa sobretot en la comercialització de “bonito” i les famoses anxoves. Santoña ostenta el títol de bressol de les anxoves en oli d’oliva.
Passem ràpidament pels carrers abarrotats de Santoña. Fem una última parada a una botiga d’anxoves per a la compra de rigor dels productes locals i marxem a casa.
Ens queda un llarg viatge fins a València, però tornem amb la satisfacció d’haver carregat a la motxilla noves experiències i coneixements d’una “Cantàbria Infinita”