Dimarts 13 (dotzè dia):
Comença un dia magnífic a Knysna. Fa sol, el vent està en calma i la temperatura és molt agradable.
El sector industrial de Knysna gira al voltant de la fabricació de mobles i vaixells i al conreu d’ostres a la llacuna.
Al programa teníem una visita a una granja d’estruços que no ens captivava gens. A proposta de la guia, decidim fer una activitat pel bonic entorn de Knysna i la seua llacuna, que ha sigut tot un encert. Us explique!
L’excursió consistia en una combinació de vaixell, camió tot terreny i passejada per la costa. A les 9:00h en punt estem seguts al vaixell-transbordador de la companyia Featherbed. Un seriós guia ens fa les explicacions oportunes en un perfecte anglès que va traduint Clàudia. La llacuna de 17 quilòmetres de llarg, està protegida del mar per dos penya-segats anomenats els Knysna Heads. L’aigua sembla un mirall, on es reflecteixen les xicotetes embarcacions que anem trobant. A la vessant de la muntanya apunten majestuosos xalets. Trenta plàcids minuts tardem en creuar la llacuna fins a l’embarcador de la privada Reserva Natural de Featherbed. Allí ens rep un luxós restaurant rodejat d’un cuidat i exuberant jardí. La sorpresa ha estat el vehicle que utilitzarem per a salvar el fort desnivell fins la part superior del Western Knysna Head.
Un moderníssim camió semblant als de l’exercit, amb unes rodes gegants, capacitat per a 40 persones i conduït lentament per una estreta i aèria carretereta, ens ha dut a l’inici de la caminada. La senzilla ruta de 2,5 quilòmetres s’anomenava Bushbuck Trail, amb amples panoràmiques de l’entrada rocallosa del mar cap a la llacuna.
Foto del grup baix un arc natural i tornada vorejant la costa fins el restaurant. “Toilet”, cafè i tornada a Knysna on hem tingut hora i mitja per dinar i comprar “souvenirs”.
De vesprada abandonem la Ruta Jardí a l’altura de la moderna ciutat de George, que rep aquest nom des de l’ocupació britànica en honor a Jorge III.
La carretera remunta les vessants del xicotet Karoo a través de diversos ports de muntanya. Un paisatge semidesèrtic, ens apropa a les Coves Cango on farem l’última visita del dia.
A l’entrada de la cova, Isabel, que porta alguns dies en mal de panxa, i aconsellada per primer diagnòstic del nostre metge particular, Enrique, es traslladada en ambulància fins a l’hospital d’Oudtshoorn.
Mentrestant fem la visita a Cango amb la companyia d’una simpàtica i artista guia. Això d’artista, li ho posem perquè ens ha cantat d’una manera celestial per comprovar la sonoritat de la cova. A més de cantar ens ha explicat que l’entrada va ser utilitzada per viure els bosquimans on deixaren alguna que altra pintura rupestre. El recorregut per aquesta xarxa de sales i passadissos ens ha mostrat gran quantitat d’estalactites, estalagmites i columnes. Per finalitzar la visita li demanem a la guia un altra cançó. En aquesta ocasió ha sigut una companya la que ens ha delectat en la seua impressionant veu. Està clar que a l’Àfrica el ritme i la música forma part de la seua genètica.
Fem el “check-in”a l’allotjament d’Oudtshoorn i marxem a sopar al centre, amb el pensament posat en la salut de la nostra companya de viatge.
Dimecres 14 (tretzè dia):
Comencem el dia preocupats per l’estat de salut d’Isabel. L’exploració radiològica la realitza el propi Enrique al mateix hospital d’Oudtshoorn, ja que caldria esperar dos dies per a que arribés un especialista. El diagnòstic és clar: apendicitis gangrenosa. La traslladaran pel matí en ambulància acompanyada del marit i el fill, i serà operada d’urgència per la vesprada a l’hospital de George, a 70 quilòmetres.
Amb un malestar general s’acomiadem de la família. Deixem enrere les elegants mansions victorianes d’Oudtshoorn que es construïren amb els guanys de la venda de plomes d’estruç al segle XIX. Prenem rumb a Montagu per la R62 (la Ruta 66 sud-africana), una carretera semblant a les de l’oest americà, de grans rectes i paisatge desèrtic. Parcel·les immenses on pasturem lliurement els estruços s’intercalen amb habitatges humils. La sorpresa ha estat en parar en un “barujo” de carretera. Vaja, un bar d’eixos que si vas sols no pares!
L’antre en qüestió tenia una xicoteta botiga on venien samarretes. Aquesta, feia paret mitgera amb una “cutre” barra de bar on asseien dos solitaris clients. Però el més sorprenent era el sostre, atapeït de roba interior que les donzelles que per allí passaven havien deixat com a record.
Parem a dinar al poble de Barrydale. A la terrassa d’un xicotet bar es demanem el Bobotie, un plat típic de sud-africana que prové de la cuina malaia; consisteix amb carn picada molt especiada (però que molt) decorada amb un ou per damunt.
Desprès de dinar, en les botigues del costat, hem pogut comprar els souvenirs típics i alguna especialitat del país com el biltong, una espècie de cecina que pot ser de vedella, però també de kudu, impala,…
De vesprada arribem a Montagu. L’encant d’aquesta ciutat vinícola radica en la gran quantitat de cases del segle XIX que són monument nacional. També es coneguda per les aigües termals de l’Hotel – Balneari Avalon Springs, el nostre superb allotjament a Montagu.
Abans d’arribar a l’hotel teníem una excursió per la serralada de Langeberg. Clàudia no pareixia conèixer la zona i va aplicar el factor L (buscar un “Lugareño”). Amb les indicacions d’aquesta bona gent i l’ajuda del meu GPS, hem pogut fer una entretinguda ruta per dintre del barranc que ens ha portat directe a l’hotel.
En instal·lar-nos a les enormes habitacions, alguns han aprofitat les piscines climatitzades per a pegar-se un bany.
El dia s’ha acabat amb un excel·lent sopar amenitzat amb els concordes d’un bon pianista. Fins demà.