Dilluns 5 (quart dia):
Sona el despertador a les 4’15 h. Vaja matinada!! Però no passa res, avui és un dels dies més esperats: el Safari a Kruger. Aquest parc nacional de fauna salvatge rep el seu nom del que fora president de Sud-àfrica Paul Kruger. Té una extensió de quasi 20.000 quilòmetres quadrats i amb els veïns de Moçambic i Zimbabwe formen el Parc Transfronterer de Limpopo, la qual cosa el converteixen en un dels parcs més grans del món. Per suposat, ací trobem els “Big Five” és a dir, els cinc animals més grans i difícils de caçar: rinoceront, elefant, lleopard, lleó i búfal. .
Prenem un café bastant dolent i agafem els picnic per esmorzar. Els “rangers” amb els 4×4, ens esperen puntuals a la porta de l’hotel. En trencar l’alba, ja som a l’entrada del parc on fem el pagament i els tràmits burocràtics de rigor amb entrebanc inclòs. És hivern a Sud-àfrica, i la sensació tèrmica amb els tots terreny descapotats, estarà pròxima als 8 graus. Tapats fins les orelles, però amb l’emoció de fotografiar els primers animals s’endinsem en la reserva.
Stop! stop! Demanem parar al nostre “ranger” per fotografiar els primers animals que veiem més a prop, però ell ens contesta: far away, far away, molt lluny, molt lluny. Desprès comprovàrem, que era cert, fins el punt que una elefanta indignada i la seua cria passarem fregant el nostre vehicle.
Al nostre pas, van desfilant tota una sèrie d’animalots salvatges. Els primers, un ramat de lletjos gossos salvatges, dels quals poguérem aprendre in situ, que els adults vomiten per a donar menjar els seus cadells. Desprès, infinitat d’àgils impales, l’herbívor més abundant i l’aliment principal dels grans felins. El Kudu, l’antílop més gran que amb les banyes retorçudes són el símbol de Kruger. El temuts búfals, que passejaven formant grans ramats. Les elegants i altives girafes, elefants, zebres, hienes, hipopòtams, cocodrils, voltors, estruços,…i un llarg etcètera, però ni rastre dels grans felins.
A mig matí, fem una parada per fer un picnic en un àrea d’esbarjo. Mentre mengem, algú crida: mireu, mireu, quins monets més graciosos! Un grup de micos, s’apropa a nosaltres i de sobte, com si d’un “trilero” es tractara, una poma desapareix de la mà de Nunci. A continuació en un tres i no res, desapareix un sandvitx amb plàstic i tot. Els “encantadors” micos estaven súper organitzats: mentre un t’entretenia, l’altre s’emportava alguna cosa. Fins i tot va, “volar” un repel·lent de mosquits que portaven les germanes de Gandia. Si l’agafe me carregue al p…mono! cridava la Rosa Els primats, s’havien tornat agressius i quan els volies espantar t’ensenyaven desafiants els llargs i afilats ullals. Eixirem per cames de l’esmorzar i continuarem el nostre safari.
El nostre ranger estava obsessionat amb els felins, i anava d’una banda a l’altra, preguntant i parlant per la ràdio a altres rangers per si els havien vist. Quan arribàvem algun punt on es concentraven els vehicles, ja havíem fet tard.
A l’hora de dinar, arribem a Skukuza, que amb una capacitat per a 1000 visitants és el campament més gran de Kruger. Les instal·lacions inclouen lloguer de cotxes, restaurant, menjar per emportar, tenda, banc, correus, museu, biblioteca, benzinera i fins i tot un xicotet aeroport. Allí s’assabentem, que un dels tres 4×4 que portàvem s’havia quedat sense benzina, als pocs minuts d’entrar al parc i han hagut d’esperar 1h30’ per a que els canviaren el vehicle. Com a compensació, han pogut vore un ramat de lleons i un guepard molt a prop, i gaudir del parc una llarga estona més.
A la vesprada, amb una calor que rondava els 40 graus, l’observació ha estat més complicada. Els animals buscaven l’ombra dels arbres o la frescor de les aigües del riu Sabie. Alguns aguantàvem estoicament la somnolència, però altres queien rendits a la son amb continues cabotades. La monotonia sols va ser trencada quan el nostre ranger va proposar fer una passejada per vore un estany ple d’hipopòtams i cocodrils.
A les 16:30 h abandonem Kruger feliços d’haver vist en viu i en directe, allò que sols recordàvem dels documentals de la 2 o en National Geografic. Ha estat una experiència única que cal tindre alguna vegada en la vida.
Dimarts 6 (cinquè dia):
Eixim de matí de la regió de Mpumalanga rodejats de camps de pinyes i canya de sucre. Les ondulades muntanyes estan repoblades de pins i eucaliptus. Portem un centenar de quilòmetres i arribem a la frontera del Regne de Swazilàndia. Aquest país es va independitzar d’Anglaterra l’any 1968. El rei Mswati III ha regnat al quasi milió de suazis des de 1986. La guia ens conta que al país més xicotet d’Àfrica es celebra cada any una festa per a que el rei trie la seua esposa, que ha de ser jove i verge. Aquest dèspota dictador té una vintena de dones, de les quals 7 s’han suïcidat o han fugit cap altres països. Però deixem de banda aquest malparit i parlem d’allò que hem viscut al país.
Fem una parada per a dinar a un “xiringuito” enmig d’un mercat artesanal preparat per al turisme. La majoria isquérem d’allí carregats amb un fum de souvenirs.
A la vesprada, visitem la recreació d’un poble swazi a la reserva de Mantenga, on una desena d’autobusos presagiava tota una “turistada”. La sorpresa ha estat majúscula quan desprès de creuar un grapat de cabanes de canyís, un grup de dansarins amb vestits tradicionals, ballaven i cantaven davant d’un fum de escolars ben uniformats. Es tractava d’una excursió per a passar el dia, que els centres feien per a que els seus alumnes conegueren els costums i tradicions de la seua cultura: el poble swazi, cosins germans dels guerrers zulus.
En quan a la primera caminada del viatge, poca cosa, un parell de quilòmetres fins a un salt d’aigua acompanyats per un simpàtic guia i poc més.
Abans d’abandonar la reserva Mantenga parlem en els mestres del xiquets i contemplem bocabadats com carreguen a 130 alumnes en un bus de 55 places totalment destartalat.
L’allotjament a Swazilàndia el fem a un bonic hotel amb piscina inclosa, situat a les afores de la capital Mbabane.