CRÒNICA DEL VIATGE A ESLOVÈNIA
4 d’agost: Comencem!!!
Quan arriba el viatge d’estiu, és sempre com si fos el primer. Tot i que portem ja més de deu anys organitzant viatges a l’estranger, sempre tenim els nervis i la preocupació de que tot isca bé. Amb aquesta intenció es presentem a Manises per agafar l’avió que ens porte a Treviso. Les notícies de vaga d’algunes companyies aèries ens neguiteja, però finalment l’únic problema que tenim és l’endarreriment de 30 minuts en l’airament del nostre vol.
A Treviso som rebuts per una simpàtica eslovena de nom Marjeta, que serà la nostra xofer els tres primers dies. De seguida ens adonem que no és coneixedora de les carreteres italianes, i fem alguna volta de més que ens fa endarrerir-nos una mica més. A Tarvisio, el darrer poble d’Itàlia, fronterer d’Àustria i d’Eslovènia, parem a fer un xicotet descans, i tot seguit entrem a Eslovènia. De sobte, el paisatge canvia, el verd i les grans muntanyes es fan protagonistes, i xicotets pobles de fusta i jardins encantadors ens donen la benvinguda.
Són les 20`30 h. i per fi som a l’hotel de Bled, distribució ràpida d’habitacions i a sopar que al bufet tanquen a les 21’30 h.
Tindrem que anar acostumant- nos a l’horari europeu!
5 d’agost: Bled, la màgica apariència.
La primera visita del viatge la tenim a les 9`00 h. del matí i l’anem a dedicar a conèixer Bled i els seu fantàstic entorn.
El 44% dels joves “instagramers” consideren Bled el poble més bonic de l’estiu. I nosaltres sols podem certificar que raó no els falta. Amb el seu llac verd maragda, la seua església de tarjeta de postal sobre una illa, el castell medieval situat en un penya-segat rocós i alguns dels pics més alts dels Alps Julians i el Karavanke com a teló de fons, fan d’aquest xicotet poble el centre turístic més popular d’Eslovènia.
La primera part del recorregut ha consistit en pujar en unes góndoles, ací anomenades pletna, dirigides magistralment per forçuts joves que porten un parell de rems. D’aquesta manera tan pausada, tranquila i ecològica hem arribar a l’illa de Bled. Allí 99 esglaons ens separen de l’església de l’Asunción.
El guia, un portugués simpàtic però un tant avorrit, ens explica que és tradició que el novio puge al braç a la seua estimada, proesa que si es superada, es vora recompensada amb l’amor etern. De la mateixa manera, també ens conta que si fem sonar la campana de l’esglèsia tres vegades tirant una vegada de la seua corda, els nostres desitjos es compleixen. Una llàstima, ja que després d’una invasió xinesa, ens hem quedat amb les ganes de fer la “campanada”, això si hem eixit d’allí amb un bon dolor de cap per ímpetu que li posaven els xinesos en estirar de la “dichosa” campaneta.
Desprès el bus ens ha traslladat al castell de Bled, situat en un penya-segat a 100 metres per damunt del llac. Aquesta fortalesa medieval, té torres, muralles, fossats i unes terrasses amb magnífiques vistes. Al castell, també hi ha una mostra de la història de Bled, des dels primers temps fins el seu desenvolupament com a centre turístic al s.XIX. També hi ha una gran col·lecció d’armadures, armes i joies, una ferreria, una bodega i una impremta on conèixer el procés de l’impremta manual tradicional, on hem deixat constància del nostre pas per aquestes terres.
Són quasi les 12’00 h. quan s’acomiadem del guia per començar a fer la primera de les rutes, que consisteix en donar la volta al llac i pujar a un parell de miradors des d’on s’obté una magnífica panoràmica de tot el conjunt. La pujada i la baixada ens fan suar de valent.
De nou a vora del llac, aprofitem per dinar i prendre el bany en unes cristal·lines aigües a uns agradables 26º. Els tres darrers quilòmetres els fem pausadament, gaudint del preciós entorn que ens rodeja. És diumenge i es nota, centenars de visitants o confirmen. El cos ens demana prendre alguna cosa fresca. Tranquils! En arribar al poble fem una paradeta en algun bar. Llàstima, l’autobús no pot esperar més al pàrquing. No passa res! A l’entrada de les gorges hi ha un xiringuito, allí potser un bon lloc. Per circumstàncies tampoc a pogut ser allí. Avui ha sigut el dia, “del sí però no”. En altra ocasió serà.
De vesprada ens dirigim a les gorges de Vintgar, una de les excursions clàssiques que es poden fer des de Bled. Està format per un passeig de fusta de 1600 metres de longitud, construït en 1893 i contínuament reconstruït per les fortes crescudes del turbulent riu Radovna. Aquest passeig creua en 4 ocasions el riu per ponts sobre ràpids, cascades i tolls en un estret congost fins arribar a la cascada Sum de 13 metres d’altura.
Esgotats per la calor i el condidor dia ens retirem a l’hotel a descansar per avui.
6 d’agost: Llac de Bohinj o de Bled: difícil decisió.
Molts visitants d’Eslovènia diuen que mai han vist un llac més bonic que Bled…fins que veuen el llac de Bohinj, sols a 26 quilòmetres al sud-oest. Bohinj no té el glamour de Bled, però té menys gent i en molts sentits és més autèntic. Decidir-se per l’un o per l’altre seria difícil.
Bohinj és el llac més gran d’Eslovènia, amb 12 quilòmetres de perímetre, 45 metres de profunditat i cristal·lines aigües a 22º de temperatura.
El dia de San Salvador, anem a descobrir el Parc Nacional del Triglav (tres caps), l’espai protegit més gran d’Eslovènia i l’únic que té la figura de Parc Nacional. Es troba als Alps Julians i rep el nom de la muntanya més alta del país, Triglav, amb 2864 metres d’altura. El territori protegit té una extensió de 838 quilòmetres quadrats, el que representa el 4% del territori eslovè, i fa límit a les fronteres amb Itàlia i Àustria en les regions de l’Alta Carniola i Primorska.
El Triglav ha sigut font d’inspiració i un objecte de devoció per als eslovens durant més d’un mil·lenni. Els primers eslaus creien que la muntanya era el llar d’una divinitat de tres caps que governava el cel, la terra i el món subterrani. Ningú va aconseguir arribar al cim fins 1778, quan un muntanyer austríac i tres guies eslovens l’escalaren des de Bohinj. Al segle XIX, estant Eslovènia baix el domini Habsburg, la “peregrinació” al Triglav es va convertir en una mena de confirmació de la identitat nacional, i aquesta tradició continua hui en dia: s’espera que un eslovè escale el Triglav almenys una vegada en la vida.
També hem conegut l’inversemblant mite de Zlatorog, la cabra de les banyes d’or que custodiava un tresor al Triglav, a la qual els eslovens li tenen molta estima, fins el punt d’anomenar Zlatorog a hotels, restaurants, poemes, òperes o a la cervesa més popular del país.
La primera feina del dia ha estat pujar amb el funicular de Vogel, que en menys de 5 minuts ens ha permès salvar mil metres de desnivell i gaudir d’unes panoràmiques increïbles. Tot seguit, agafem un telecadira que ens puja a la part superior de l’estació d’esquí. Ara bé, per a la propera ocasió crec que caldrà fer un curset de com pujar i baixar al telecadira, ja que és difícil baixar d’ella sense alçar el protector, com pretenien alguns.
Una vegada baix, fem una volta al llac de Bohinj per uns boscos senzillament màgics, formats per avets i fajos. El sol apreta de valent i les aigües transparents del llac es fan cada vegada més tentadores. A les 15’30h, esgotats i recalentats dinem i es refresquem per dins i per fora. I és que un bany en aquestes aigües, rodejat de majestuoses muntanyes et fan sentir-te insignificant.
Per sort, avui si hem tingut més temps lliure per a prendre alguna cosa, i fins i tot per a comprar menjar. Però demà ja veurem. I és que açò és un no parar!
7 d’agost: Soča, el riu maragda.
A les 8`00 h. del matí rebem la visita del conductor Marko, un jove eslovè ben plantat, però més seriós que un barandat, que ens acompanyarà la resta del viatge. Avui tindrà que treballar de valent, ja que cal passar el temible Vršič, una de les meravelles de l’enginyeria de camins del segle XX; la carretera que puja el port de Vrsic (1611 m) la més alta d’Eslovènia, sols està oberta entre maig i octubre per la gran quantitat de neu que allí s’acumula. Aquesta carretera que connecta Kranjska Gora amb Bovec presenta unes 50 esborronadores corbes i va ser construïda per presos russos de la I Guerra Mundial i per això és coneguda com la Ruska cesta (“carretera russa”).
Abans d’afrontar la pujada, visitem el bonic llac de Jasna on es fem dues fotos de grup, una d’elles amb la famosa Zlatorog. Des de casa i gràcies a la webcam que hi ha instalada al Jasna, Maite ens ha pogut veure en viu i en directe. Si és que hi han ulls que ens observen i ens controlen per tot arreu.
De vegades cal fer de guia i de copilot, com és el cas d’aquest port de muntanya, on hi ha un fum de corbes de 180º i cal ajudar a Marko per a que puga fer adequadament els girs sense ninguna sorpresa. Després d’unes quantes explicacions i 46 go! go! coronem el port sense dificultats. Xicoteta parada per a estirar les cames, cafè i toilette. Des d’allí es divisa tota la vall del riu Soča, el nostre pròxim destí. Aquesta vall s’estén des del Parc Nacional del Triglav fins a Nova Gorica i és Bovec el poble més important de tota ella, on la gent s’apropa a realitzar activitats de multiaventura al voltant d’un màgic riu Soca de color turquesa.
A punt de pujar al bus, se’ns planta una ovella a la porta decidida a ser la primera en fer-ho. Potser s’ha identificat amb algú de nosaltres? De segur que no, el nostre “ganao” és molt més civilitzat.
Baixat el port, es disposem a realitzar la meravellosa ruta que segueix el descens del riu Soča, en Italia conegut com Isonzo.
Molt aviat observem, que la transparència de l’aigua, la infinitat de llocs per prendre el bany i la calor que ja es feia notar, faran que l’escabuso resulte d’allò més irresistible. Però abans hem de passar la prova de foc, o millor dit, de gel. Voleu aventura? Si, si, si…Doncs anem a creuar el riu! No seràs capaç? No hi ha més remei. Calcer i calcetins fora, i xof, xof, xof. Aiii, uiii, me caguen…
Seguim riu avall fins la parada per a dinar i el bany, però comprovada la temperatura de l’aigua, la majoria hem decidit menjar a seques. Sols s’han atrevit els joves components del equip olimpic de natació, que encapçalats pel veterà del grup, no han dubtat en cap instant en posar a remulla els seus esculturals cossos.
La calor fa “mella” en el grup, i la meitat decideixen triar el comodí del bus per arribar a Bovec. La resta continuem vorejant les aigües de ciència ficció del riu Soča. Abans d’abandonar definitivament el riu, ens donem l’últim “remulló” en un fantàstic toll, on la parella de natació sincronitzada ha realitzat una exhibició de doble pirueta amb tirabusó, que ha fet les delícies de la multitud allí congregada.
Arribem a Bovec a les 16`30 h. Aquest poble ha sigut testimoni de molta destrucció; l’exèrcit de Napoleó va atacar Àustria en dues ocasions des d’ací i gran part del poble va quedar destruït en les Batalles d’Isonzo, durant la I Guerra Mundial. El reconstruïren en la dècada de 1920, però en 1976 i 1998 sofrirà l’acció de dos greus terratrèmols. En el període entre guerres tota la vall va estar baix la jurisdicció d’Itàlia.
Finiquitem la jornada esgotats però extasiats de tanta bellesa acumulada a les nostres retines.
8 d’agost: Mostrica, les altres gorges.
Diuen que la meitat d’Eslovènia és coberta de bosc: és el tercer país més boscós d’Europa, darrere de Finlàndia i Suècia, cosa que podem corroborar en cada una de les nostres excursions. Avui, pugem a l’altiplà de Pokljuka, on predominen les grans extensions d’avets. Iniciem l’excursió a l’estació d’esquí nòrdic Rubno, on es realitzen competicions de la copa del món de biatló. Els primers quilòmetres transcorren per amples pistes. De seguida la primera anécdota. Un membre de l’expedició, es deixa el bastó de caminar a l’inici de la ruta. “Quietos paraos” Tot el grup espera, mentre rastreator que té un olfacte especial per a trobar objectes perduts, va en busca del pal extraviat. Al moment, torna sense èxit. Quan de repent, algú s’adona que té un pal a les mans que no és el seu. Eh Voilà! Ja hem trobat el dichós bastó. Amb un xicotet endarreriment continuem avançant per extensos boscos, fins que l’equip femení de melianeres a patit un doble accident sense greus conseqüències. I és que les dones de Meliana tenen gràcia fins i tot per a caure.
Després d’una forta baixada que ens fa tremolar les cames, arribem a la vall de Voje on visitem la cascada de Mostnice. Ja en suau camí pel mig d’unes magnífiques fagedes, arribem a tocar de l’estreta escletxa que el riu ha anat tallant amb els anys i format unes boniques raconades d’aigües clares i transparents. Són les gorges de Mostrica que acaben en Stara Fuzina.
En 10 minuts més fem cap al llac de Bohinj, on nadem, dinem, descansem i donem per conclosa aquesta jornada un tant accidentada.
9 d’agost: Liubliana, “ una perla amagada”
A les 9 del matí abandonem el que ha sigut el nostre allotjament a Bled, deixant enrere els Alps Julians, per dirigir-nos cap a Liubliana. Abans però, farem dues visites a dos ciutats amb un ben conservat casc urbà medieval. La nostra guia ens espera a l’estació de bus de Radovljica. Es presenta com a Graciela, és madrilenya i porta 7 anys vivint a Eslovènia. Parla perfectament l’eslové i ens conta que en 2013 va participar en el programa “Españoles por el Mundo”. Ens ensenya la ciutat de Radovljica que està plena d’encantadors edificis històrics i gaudeix de bones vistes als Alps, inclòs el monte Triglav. Fundada pels primers eslaus, ja en el segle XIV s’havia convertit en una important ciutat comercial, fortificada amb altes muralles de pedra i amb una gran plaça rectangular, l’actual Linhartov trg. Coneguda en tota Eslovènia com a capital de l’apicultura, conserva gran part de la seua arquitectura medieval original.
La següent visita és a Škofja Loka, i també ens acompanya Graciela. Amb 12.000 habitants, el “prat del bisbe” que seria la traducció d’Skofja Loka, està a sols 26 quilòmetres de Liubliana i és un dels pobles més antic i bell d’Eslovènia. El seu casc urbà, protegit com a monument històric des de 1987, pareix estret d’un conte de fades.
Dels punts d’interès d’Skofja Loka cal destacar l’imponent castell, l’església de Santiago, el monestir i pont dels capuchins o la plaça Mestni Trg de vistoses i colorides cases burgeses del segle XVI. Al castell visitem el seu museu, al que li dediquem pràcticament una hora.
S’acomiadem de la nostra guia, tot i que ella pareix que no heu vol fer, ja que està molt agust amb nosaltres; potser tinga “morrinya”. Busquem un lloc per dinar i continuem fent camí fins la capital eslovena. Allí fem el registre a un centric hotel i després de descansar una estoneta a les habitacions, se’n anem a buscar la nostra guia. Barbara, que així és com li diuen, seria difícil descriure-la. És una “gran dona”, d’una classe social mitjana-alta que per la seua aparença, semblava més que havia quedat per anar de compres o de festa amb les amigues, que per a guiar a un grup de clients. Amb ella coneguerem un poc més de la història de la ciutat, de l’economia (no estan molt millor que nosaltres) i de com ha de ser un bon desdejuni eslovè. Amb una breu visita guiada, sense pena ni glòria, la tal Barbara s’acomiada de nosaltres. Segurament feia tard per a dur el cinturó al corretjer. La resta de la vesprada l’aprofitem per visitar els carrers peatonals vora riu Liublianica.
Liubliana és una ciutat, d’aparença típicament centreeuropea, la van fundar els romans l’any 48 i al llarg dels segles va anar patint nombroses ocupacions i canvis de règims fins que es va dissoldre l’imperi austrohongarès. Va ser llavors quan el país es va integrar dins el regne de Croàcia i Sèrbia, moment en què la ciutat es va engrandir gràcies a la feina de l’arquitecte Jože Plečnik (Ljubljana, 1872), que va construir nous edificis, en va restaurar d’antics i va reordenar els espais. Una de les seves grans obres va ser la intervenció a la vora del riu, convertint l’espai en un parc lúdic. La Ljubljana d’avui és tal i com la coneixem gràcies a Plecnik.
Ara bé, Eslovènia no va aconseguir la independència fins el 1991. Durant la Segona Guerra Mundial la van ocupar primer els italians i després els alemanys i amb el final del conflicte el país va passar a formar part de la República Federal Socialista de Iugoslàvia fins que aquesta va desaparèixer.
A les 21’00 h. sopem a l’hotel. Estem cansats, així que la passejada nocturna la deixarem per a demà.
10 d’agost: Piran, la ciutat més bonica de la costa.
Avui toca matinetjar. A les 8’00 h. ja estem de camí a Piran. Eslovènia no sols viu del turisme de muntanya, sinó que també ho fa de la mar. Amb poc més de 40 quilòmetres de costa, a la península d’Istria, el país es fa un buit entre Itàlia i Croàcia.
Piran (Pirano en italià), és la perla mediterrània d’Eslovènia. Està sobre una península estreta i oberta al mar. El seu casc antic, és una joia de l’arquitectura gòtica veneciana conformant una de les ciutats històriques millor conservades de l’Adriàtic.
Es creu que el nom de Piran ve de la paraula grega (pyr) que significa foc, per que era precisament aquest element el que s’utilitzava en la punta de la península per a guiar els vaixells cap al port. Els romans fundaren un assentament ací i l’anomenaren Piranum; a ells els seguiren els eslaus, bizantins, francs i els patriarques de Venècia.
Els cinc segles de domini venecià començaren a finals del s.XIII; Piran era el proveïdor principal de sal per als seus governants. El període venecià fou el més fructífer de la ciutat i molts dels seus preciosos edificis i fortificacions s’alçaren per aquella època.
Tot açò i molt més ens explica Mihaela, la nostra simpàtica guia, fent xicotetes parades en les places i els carrers laberíntics d’aquest preciós poble costaner. En la visita de l’esglèsia de Sant Francesc, la guia ens explica la magnífica acústica del seu claustre i ens invita a que cantem. La timidesa inicial es veu superada en el moment algú proposa una cançó popular. Tots plegats es posem a cantar el Tio Pep, i riu-te tu del cor Monteverdi!!! S’acomiadem de Mihaela a la plaça Tartini desprès de visitar una botiga de diferents productes derivats de la sal, fins i tot la xocolata estava salada! Temps lliure per a dinar o prendre un bany i continuem el viatge per a fer la següent parada a Postojna.
Postojna és un laberint càrstic de 21 quilòmetres d’estalactites, estalagmites, columnes, galeries, sales i amagatalls creant una autèntica obra mestra de la natura. Iniciarem a les 16:00h aquest fascinant viatge a les entranyes de la terra en un xicotet tren construït fa més de 140 anys. La temperatura es fa notar, ronda els 9º i cal abrigarse. La cova és tan gran, que malgrat la multitudinaria afluència de visitants, per moments pareix que estiguem sols. La visita amb audioguia dura una hora i mitja i ens descobreix els detalls més interessants de la seua història i formació, però també dels seus secrets més ocults com el Proteus Anguinus conegut com el peix humà.
Embadalits per tanta bellesa, se’n anem a fer l’última visita del dia: el castell Predjama. Allí ens espera un guia que és tot un personatge. De forma molt poc seriosa però molt divertida, ens conta que aquesta fortalesa medieval està edificada sobre una paret rocosa de 123 metres d’altura i connectada per misterioses galeries a la cova que passa per baix. El castell sembla inexpugnable, però al llarg de la seua història ha viscut múltiples esdeveniments que demostren que a pesar de la seua verticalitat i complicat accés, no sempre es va poder defensar. Construït al segle XII, no serà fins la meitat del segle XIII quan apareixen els primers testimonis que l’esmenten amb el nom de Luegg i amb la propietat dels nobles del Patriarcat d’Aquileia. Al segle XIV els ducs austríacs s’apoderen d’ell, i en 1398 un setge culmina en l’incendi que el destrueix. Al segle XV el castell va servir de refugi al misteriós Baró Erazen Luegger, on s’ocultava desprès de cometre els assalts als comerciants que cobrien la ruta que unia Viena amb Trieste. Aquest Robin Hood eslovè se’l coneix com el “bandit bo”. En aquest cas el final del conte no va ser: “van ser feliços i menjaren perdius”, sinó que va ser aquest altre molt menys romàntic i glamurós: “Erazen va morir en el water plantant un pi”. Així acabem la visita i també l’intens dia.
Dissabte 11: “Territori Lliure” de Trieste
Portem ja una setmana de viatge i en aquesta ocasió abandonem Eslovènia per unes hores per anar a Trieste (Itàlia). Allí ens espera Rina Anna, la nostra guia italiana. Una professional com la copa d’un pi, amb uns coneixements en història i art altíssims. Sens dubte la millor guia del viatge. Recollir en aquestes crònica tota la informació que ens va donar Rina seria quasi imposible.
Per començar la visita, utilitzem el bus per a fer un tour per la zona costanera i desprès pujar a la Catedral. La guia mentre explica, va dirigint magistralment al xofer pels carrers de la ciutat. Ens diu que la mil·lenària Trieste és una de les ciutats portuàries més belles d’Itàlia, situada a la costa de l’Adriàtic, aquesta ciutat es troba a dia d’avui isolada de la resta de la Península Itàlica. La seva història singular ens parla d’un port franc obert al món i que durant 500 anys va estar sota domini austríac. La Viena marítima, el saló de mar de l’Imperi, la ciutat de les cinc cultures, Trieste pot tenir molts sobrenoms i tots ells fan justícia a la seva riquesa artística, històrica, cultural i arquitectònica.
Més tard li donem descans a Marko i ens proposem endinsar-nos a la ciutat a peu per conèixer els innumerables atractius d’aquesta ciutat, tot passejant pel seu casc històric i coneixent els seus tresors, com l’Arc Riccardo, el Teatre Romà, la Catedral de San Giusto del segle XIV amb els seus mosaics i decoracions i el Castell de Trieste. Passejem per la Piazza dell’Unità d’Itàlia i gaudirem del seu caliu i la seva estètica austríaca tot mirant el mar, descobrim el barri de Borgo Teresiano amb el seu Canal Grand, albirarem l’inoblidable Faro della Vittoria, dedicat a les víctimes de la Primera Guerra Mundial i ens deixarem encisar pel seu port i edificis modernistes.
Rita s’acomiada de nosaltres aconsellant-nos on podem menjar.
A les 15`30 tornem cap a Liubliana a descansar, i alguns abans de sopar, segueixen coneixent altres racons de la ciutat com Metelkova Mesto, un antic quartel militar reconvertit en comuna. Allí s’amaguen una dotzena de garitos idiosincràtics que arriben al seu zenit després de la mitjanit.
.
Diumenge 12: Velika Planina, l’assentament de pastors més gran d’Europa
L’última excursió que anem a fer per la muntanya eslovena, la dediquem als Alps de Kamnik, una serralada que s’endinsa a la regió de Carintia (Austria). Tot i que les seus muntanyes no són tan elevades com els Alps Julians, molts dels seus pics superen els 2000 m. i el cim més elevat és el Grintovec de 2558 m.
En el nostre cas, sols pujarem als 1666 metres del Gradišče el punt més alt de Velika Planina , el nostre destí d’avui, i ho farem de la manera més senzilla i descansada, primer amb un funicular i desprès amb un telecadira. Apresa la lliçó del dia de Vogel, pujem en un telefèric del anys 70 a una xicoteta estació d’esquí. Se’m va oblidar en l’explicació dir que tingueren cura de les pertinences, i en arribar dalt a algú li havia caigut la motxilla. Menys mal que no caigue l’acompanyant. L’heroi del dia, baixa raude i veloç com una gasela i recupera el valuós objecte de la seua estimada, amb la consegüent ovació del personal allí congregat.
Després d’aquest xicotet ensurt, comencem a caminar per unes planures verdes amb vaques pasturant i esguitades de cabanes de fusta que conformen el poblat de pastors més gran d’Europa. Un dels pastors portava una cistella que semblava per a collir carxofes i amb una xicoteta flauta es comunicava amb altres companys.
A les 11’30 h. fem una parada en una d’aquestes fantàstiques cabanes i fem un esmorzar típic de la zona: llet agra, formatges curats, xoriç i žganci (un menjar semblant a la polenta). Cal provar-ho tot. Diversitat d’opinions. Per a gustos colors!!
Abandonem Velika Planina, i de seguida notem la disminució de turistes. En Mala Planina, trobem un altres conjunt més reduït de cabanes i a partir d’ací comença un fort descens per dins d’un bonic bosc d’avets i faigs, fins a l’església St. Primoz. Pel camí en perdut una unitat que per sort hem recuperat posteriorment. En aquesta església que sorprèn pels seus frescos i havia un xiringuito on se’m refrescat i recuperant de la forta baixada.
Uns quilòmetres més i finalitza aquesta interessant excursió a la vora del riu Bistrica.
De camí a Liubliana, fem una paradeta per visitar Kamnik, el poble de Marko, el nostre xofer. Dinem en un bar de l’estació de bus, on ens atén una simpàtica i pacient cambrera. I dic pacient, perquè per atendre’ns a nosaltres cal molta paciència, sobretot a l’hora de demanar café. Es pensem que estem al bar del poble, i demanem tallats, carajillo, bombó, café del temps,…i aci no tenen ni idea què és això. Alguns fins i tot s’atreveixen a demanar un cubata!
Kamnik ens sorprèn gratament. El carrer Sutna, el principal i més bonic, està farcit per bells edificis on la riquesa arquitectònica ens trasllada a un passat esplendorós. Les vistes des del castell són magnífiques.
Amb aquesta curta visita, ens traslladem a Liubliana, per acabar de visitar alguns racons i monuments que ens faltaven per vore.
Dilluns 13: Zagreb, la escapada perfecta.
No podiem passar l’oportunitat de visitar Zagreb, i cap allà que ens anem. A poc més de 2 hores de Liubliana, parem a la frontera amb Croàcia on els controls són més estrictes. Tot i que els dos països són de la Unió Europea, aquest últim no és un espai Schengen, és a dir no és un àrea de lliure circulació. Açò ens recorda els primers viatges que feiem al segle passat, quan passàvem a França o Andorra. Control rutinari de la policia i continuem cap a Zagreb. Un altre dels inconvenients als que teniem que fer front, era el de no disposar de kunes, la moneda oficial Croata, ja que ells no han adoptat l’euro.
La ciutat de Zagreb, capital de Croàcia, uneix el modern i el tradicional i a la vegada és el cor polític, econòmic i cultural del país. La ciutat es desenvolupa a partir de dos nuclis medievals, Gradec i Kaptol, assentats entre la serra de Zagreb i el riu Sava. Conserva gran part d’aquest passat medieval en el seu casc antic que a la vegada acull un vibrant cor comercial.
A Zagreb destaca l’ambient barroc de la ciutat alta Gornji Grad, l’ambient de l’època dels kàisers en la ciutat baixa Donji Grad i l’encant dels seus cafès amb terrasses plenes de gom a gom.
Tot açò ens ho explicava Inés, la nostra simpàtica guia, amb un perfecte castellà, que segons ella havia après escoltant a Julio Iglesias i mirant telenovel·les. Gran fumadora i amb una condició física pèssima, va decidir convidar a qui volguera a pujar en el funicular per a seguir visitant la part alta de la ciutat, ja que nosaltres no teniem la kuna.
La visita l’acabem en el mateix lloc que la comencem, a Trg Josipa Jelacica: el cor de la ciutat.
Temps lliure per a dinar en els nombrosos bars i restaurants de la zona i a les 15’00 h. tornada a Liubliana sense cap complicació a la frontera.
Aquesta nit hem quedat per a sopar en un lloc que anava ser una sorpresa, però com jo no se guardar-les, i a més a més la gent és molt llesta, la sorpresa s’ha quedat en mera anècdota. El sopar seria al pati d’armes del castell de Liubliana.
A les 19’45 h pujem al funicular que ens porta directament al castell. Allí hem tingut una hora per visitar els diferents museus d’història d’Eslovènia i de Liubliana, exposicions, tendes, la pressó, la capella de Sant Jordi,…però sobretot les espectaculars vistes que hem pogut gaudir des de la Torre de l’Homenatge.
A les 21’00h. hem començat el sopar en un ambient tranquil i una temperatura d’allò més agradable. Els plats que hem degustat han sigut exquisits i la companyia millor. Després de fer les valoracions del viatge i els posteriors agraïments, hem baixat tots plegats pausadament cap a l’hotel, amb la sensació que açò s’acabava. I és que avui era l’última nit a Eslovènia!
Dimarts 14: Venècia, única i diferent.
Es despedim de Liubliana ben matí, baix un autèntic diluví. Potser ens volien demostrar que a Eslovènia també plou, i molt, per això tenen ixos boscos està tot tan verd. Els dies de calor que hem tingut en aquest viatge, no son normals per ací. Però de la manera que queia avui, podem dir: quina sort hem tingut!!
A les onze, ja estem al pàrquing de Venècia i volem aprofitar al màxim les quasi 5 hores que tenim abans d’anar a l’aeroport.
Poc podem explicar d’aquesta vella ciutat mil·lenària. Venècia és per a cada viatger un lloc diferent: palaus, escultures, pintures, frescos, esglésies, i fins i tot canals, que podem trobar a d’altres llocs del món, però el que no trobarem en lloc més, és aquesta aura de romanticisme i història que impregna cada carrer, plaça i canal d’aquesta ciutat. Un té la sensació de passejar-se pel bell mig d’una obra d’art i formar-ne part. Sens dubte, Venècia és per a cada viatger el que vulgui ser.
És d’aquelles ciutats que sempre ens ensenyen alguna cosa nova i diferent. Venècia és una simfonia que sempre ens sorprèn amb els seus moviments, els seus colors, les seves petites i grans històries. Acariciada durant segles per l’aigua, ha après a fer de la virtut la condició de ser. Potser per això Venècia ha estat la ciutat més rica, més bella, més culta i més creativa d’Europa i els venecians els més viatgers, aventurers i curiosos d’Occident durant molts segles.
A Venècia s’hi ha d’anar com a mínim una vegada a la vida, però permeteu-me un consell, no aneu a l’estiu!!
Fins a l’any que ve!!!