Dimecres 6 desembre de 2017:
Eixim de Vinalesa a les 7:00 h. amb sorprenent puntualitat.
La primera visita la realitzem a Medinaceli, “Ciutat del Cel”. Passejar pels seus carrers empedrats és una delícia, però fer-ho desprès d’una nevada i posterior gelada és realitzar un número d’equilibrisme. Cases senyorials amb grans blasons formen un entramat de xicotetes placetes i carrers estrets que ens condueixen al punt central de la vila, la plaça Major porticada, amb l’ajuntament i el Palau Ducal. Continuem per la zona de muralles fins al castell convertit en el cementeri de la població. Acaben aquest curt recorregut en el símbol de Medinaceli, l’Arc del Triomf, construït al segle I i que amb triple arcada és l’únic d’aquestes característiques a Espanya. Foto de grup i a continuar el viatge.
La propera parada a estat a la comarca de Pinares, concretament a Salduero on després de dinar hem iniciat la nostra ruta que ens a servit per a una primera presa de contacte amb la Soria Verda. Excursió fàcil, que comencem creuant el riu Duero per un preciós pont medieval. Tenint sempre a vista el riu, en part congelat, arribem a Molinos de Duero, impecable exponent de l’arquitectura de la Terra de Pinares: un poble de pedra, fusta, taulell cara vista, escuts, xemeneies, forja,…que té el premi a la qualitat turística de Castella-Lleó. Eixim de Molinos, que ha estat històricament lligat a la carreteria i a la transhumància, a través d’una calçada romana fins a la cua del Pantà de la Cuerda del Pozo. La sequera dels últims anys ens permet vore algunes restes de l’antic pont d’accés al poble de La Muedra, que varen inundar amb la seua construcció al 1941.
En arribar al capvespre a Vinuesa, la força del preciós sol del que hem gaudit avui, desapareix i la temperatura cau de sobte a valors pròxims a zero.
Desprès d’instal·lar-nos a l’hotel, volteta curta al poble, sopar contundent i a descansar.
Dijous 7 desembre de 2017:
Quan el fred és intens, amb alguns graus sota zero, fa molta mandra abandonar el confort de l’escalfor de l’hotel, però sabíem on veníem i per tant calia seguir el nostre programa.
Avui tocava fer la primera etapa del GR-14 anomenada la Senda del Duero, ja que acompanya la totalitat del curs d’aquest riu des del seu naixement als Pics d’Urbión, fins a la seua desembocadura a prop de Porto (Portugal).
Una ruta fàcil de 15 quilòmetres que ens durà des del paratge protegit de Castroviejo fins a Covaleda, passant pel poble de Duruelo de la Sierra. Però no tot anava a ser tan bonic, i la cosa s’ha complicat, i molt. Encara no havíem baixat del bus i aquest s’ha aturat en una carretera amb neu i gel per la lentitud del cotxe que portàvem al davant. El nostre xofer intenta continuar la marxa però les rodes, sobre un gel mot dur i relliscós, no responen. Per instants la tripulació deixa de respirar. Moments d’incertesa. La tensió es palpa. El xofer diu que d’allí no es meneja i que si fa alguna maniobra l’autobús pot caure al barranc. Li preguntem, si porta cadenes, i ens confirma que si. Estem salvats!!! Però, hi ha un xicotet problema, no les ha posat mai i amb l’estat de xoc en que ha quedat, de seguida intuïm que ni ho va a intentar. Per sort amb la direcció de Pepe i l’excel·lent grup de companys de viatge, encapçalat per l’experimentat Enrique, hem pogut traure el bus del “fangal” en el que s’havíem clavat.
Desprès de “l’aventura” i amb una hora de retard, comencem la nostra ruta per la ciutat encantada de Castroviejo, un grup de roques conglomerades que per efecte de l’erosió ha format unes penyes que semblen castells encantats. Castroviejo destaca sobre un mar de pins que s’estén més enllà d’on albira la nostra vista, i que amb la neu de la darrera setmana li donava un aspecte bucòlic. Com si jugarem als amagatalls entre les roques, abandonem la zona amb una forta pendent entre un bosc espectacular de pi albar (Pinus sylvestris), que ja no abandonarem en tota l’excursió. En arribar a Duruelo, passem pel costat de l’església de San Miguel Arcángel on destaca una curiosa necròpolis medieval del segle IX, amb un grapat de tombes antropomòrfiques excavades a la roca.
Se’ns està fent tard per arribar al restaurant on havíem reservat, i toca accelerar el pas. Continuem acompanyant d’un incipient Duero en el seu lent discórrer cap a Soria. Pel camí, veurem un seguit de ponts; el de Santo Domingo, dels Arrieros, la Valerosa, Valserrao i l’Arenilla, que han sigut testimoni mut al llarg de la història, del pas del bestiar durant la transhumància i dels traginers amb els seus carros carregats de tot tipus de mercaderies.
La ruta transcorre sense cap novetat per un idíl·lic bosc nevat i un riu gelat que algú s’ha obstinat en tastar. Ja a l’ermita de San Cristòfol divisem Covaleda i sense perdre més temps ens dirigim al restaurant Casa Don Pancho. Són les 15:30 h.
Una part important de tot viatge, és sens dubte la gastronòmica i a Covaleda hem pogut degustar cecines, xulles de borrego, carn a la pedra, corder al forn…
Divendres 8 desembre de 2017:
El dia de la Immaculada, hem tingut un cel ennuvolat i boirós, però amb la temperatura més alta que els anteriors dies. Seguint el programa previst, avui tocava visitar el Parc Natural del Canyó del Riu Lobos, espai natural protegit des de l’any 1985 amb una longitud de 25 quilòmetres, que s’estén des d’Hontoria del Pinar (Burgos) fins a Ucero (Soria). Aquesta magnifica gorja esculpida al llarg del temps pel riu Lobos, està formada per imponents farallons de més de cent metres sobre el llit del riu, amb grans balmes que serveixen de cau per a nombroses aus, sobretot de voltors que ens vigilen silenciosos des de les altures.
La marxa la comencem al Pont de los Siete Ojos, al terme de San Leonardo de Yagüe, just a la mitat del parc natural. Els primers quilòmetres són al costat d’un riu totalment sec i es fan per un camí ample, glaçat pel pas de vehicles i senderistes. Poc a poc el barranc es va fent més estret i les parets més altes amb trams de senda que en ocasions van per dins d’un bosc de sabines i de vegades penjats de la paret. El grup avança a bon ritme per un entorn idíl·lic. La ruta adquireix, amb la boira, un encant especial arribant al seu clímax al paratge de l’ermita templaria de romànic tardio dedicada a San Bartolomé. Aquest temple està envoltat de misticisme: cridaneres coincidències geogràfiques, claus iniciàtiques, símbols numèrics, mandales alquimistes, fascinacions esotèriques,… que en la unió perfecta amb la natura, es crea una atmosfera que no deixa indiferent a ningú.
Després d’explorar els diferents racons de l’ermita i els seus voltants formats per una gegantesca cova i una finestra natural a les parets on hem pujat per ha fer unes boniques fotos del conjunt, hem continuat fins arribar al final del canyó a l’àrea de la font Engómez per concloure aquesta espectacular excursió.
La següent destinació anava ha ser El Burgo de Osma, la capital de la Terra del Burgo, declarada Conjunt Històric-Artístic. Ciutat antiga, monumental i episcopal, que se situa al costat del riu Ucero i que ofereix un dels recintes medievals millor conservats de la província. En la visita, ens ha sorprès la barroca plaça Major que alberga la casa consistorial i l’hospital de San Agustí, actual oficina de turisme. De la plaça naix el preciós carrer Major porticat amb un clar sabor castellà, que comunica en la medieval plaça on es situa l’imponent Catedral amb la seua majestuosa torre barroca.
Ja de nit ens dirigim a l’hotel, on alguns han degustat alguna tapa dintre de les Jornades Micològiques de Vinuesa i així arrodonir un intens i excel·lent dia.
Dissabte 9 desembre de 2017:
En consultar la previsió meteorològica i veure que per al diumenge hi havia un avis especial per temporal de vent i pluja, hem decidit fer un canvi en el programa, realitzant avui la ruta a la Laguna Negra que teníem prevista per a demà.
La “Laguna Negra i Circos Glaciares de Urbión”, que és el nom oficial que rep aquest espai natural protegit, es troba entre els termes de Vinuesa, Covaleda i Duruelo. La singularitat d’aquest Parc és que té un origen glacial, per tant ha estat modelat pel gel. Circs, morrenes i llacunes es barregen amb un bosc de pins silvestres i faig, amb una altura mitjana per damunt dels 1700 metres i arribant al seu punt culminant en el pic Urbión de 2228 metres molt a prop d’on es localitza el naixement del Duero.
La ruta li la hem volgut dedicar a Antonio Machado, perquè va ser en aquestes contrades on el poeta s’inspira per escriure el poema “La Tierra de Alvargonzález”, a partir d’una excursió que va realitzar en 1910 per aquesta serra.
La pujada a la Laguna Negra la comencem en autobús per la carretera que va de Vinuesa fins a Montenegro de Cameros (La Rioja). Arribem al pàrquing de La Serra i en el control un guarda mediambiental ens informa que pujar costa per bus 40 €. Desprès de la sorpresa inicial, no hem tingut més remei que abonar l’entrada, ja que volíem gaudir del paratge natural més visitat de Soria. Tot i que el sol lluïa en força, el camí ja a peu, era una autèntica pista de patinatge, amb l’ajuda d’unes baranes i unes passarel·les de fusta hem arribat a la llacuna parcialment glaçada. A partir d’ací, la cosa es complicava amb més pendent i més gel. Impossible continuar sense grampons. L’objectiu de pujar al pic Urbión anava a quedar per a un altra ocasió. Ara bé, un grup d’agosarats a continuat pujant fins la Laguna Helada a 2000 metres, que en aquesta època feia honor al seu nom.
Trastocats els nostres plans inicials, hem aprofitat la vesprada per a visitar la xicoteta i modesta Soria, on es respira romànic pels quatre cantons. San Juan de Rabanera, Santo Domingo, Palau dels Comtes de Gómara, Arcs de San Juan, San Saturio…són alguns del monuments més destacats de la capital castellana. Però no hem oblidat que també és una ciutat de poetes. Antonio Machado, Gerardo Diego o Bécquer, anaren a Soria on trobaren el paisatge íntim per a viure en cos i lletra, i a la ciutat hi ha nombrosos símbols que recorden l’obra d’aquests tres genis de la literatura.
Acabem de recórrer els carrers principals, com El collado, Zapatería i Real sota una fina pluja, preludi de la ciclogènesis explosiva anunciada per al dia següent. Però demà serà un altre dia i ja veurem!
Diumenge 10 desembre:
Comencem el darrer dia per terres sorianes, sense la presència de ciclogènesis explosiva, ni borrasca “Ana”, sols una intermitent pluja que no ens ha aiguat els nostres plans. Desdejunem a l’hora habitual, comprem pa i dolços al forn del poble, que ha fet l’agost amb nosaltres, i després de carregar les maletes al bus, s’acomiadem de Vinuesa per anar a la comarca Tierra del Burgo i fer l’última excursió.
El nostre destí era Muriel de la Fuente, on es troba un curiós Monument Natural: La Fuentona. Aquesta surgència d’aigua que ve d’unes galeries subterrànies, és el naixement del riu Abión. Una cavitat que han explorat els de “Al Filo de lo Impossible” sense trobar el final.
Però Soria ni te la imagines, i ens tenia guardada una última sorpresa, el Sabinar de Calatañazor. Es tracta d’un bosc de sabina albar declarat Reserva Natural, on es troben les sabines més grans i velles de la Península Ibèrica, arribant alguns exemplars als 14 metres d’alçada, 5 metres de perímetre i 2000 anys d’existència. Aquest arbre està considerat tota una relíquia del Terciari. Foto de grup en un d’aquests dinosaures de la botànica i a continuar el camí.
Estàvem al final del nostre viatge i ens quedava per veure una joia: Calatañazor. Aquest xicotet poble de 56 habitants, on pareix que s’haja aturat el temps, té una arquitectura medieval amb carrers irregulars organitzats a partir del carrer Real, pavimentat amb “cantos rodados”. La plaça Major es converteix en el centre de la vila i d’ella parteix un singular carrer porticat amb puntals de fusta. Les cases tenen les façanes amb entramat de fusta i unes curioses xemeneies còniques. Al final del poble es troba un castell en estat ruïnós, amb una torre d’Homenatge que fa les vegades de mirador de tota la vall. La tradició conta que a “Calatañazor és donde Almanzor perdió el tambor”
Apunt d’acabar el viatge, no era possible que anara tot tan bé!. Un dels companys perd el mòbil, i posem en marxa tots l’equip humà en la recerca del aparell perdut. Amb una batuda digna de les millors organitzacions militars, trobem el mòbil rodejat d’amenaçadors excrements de vaca, però totalment intacte. Menys mal que tot a quedat en un ensurt i hem tingut un final feliç.
I és que Soria, ni te la imagines!